Que si patatim, que si patatam...

Astorat. És un estat d'ànim. Concretament és com he quedat al llegir la següent notícia:

Un jutge del Tribunal Superior d'Anglaterra i Gal·les resol que les Pringles no són patates fregides.

I dó! Què farem, ara?!

De fet, a mi sempre m'havia semblat extraordinària l'habilitat que tenien els de Can Pringles (Proctor & Gamble) per tallar totes les patates exactament iguales, amb la mateixa mida i el mateix color! I no tan sols això: la seva forma em recordava aquells problemes matemàtics (vaja, com una cinta de Moebius tridimensional destinada a ser processada per les secrecions gàstriques) que em feien brandar-les davant els ulls durant una estona (a l'estil de Hamlet, ja sabeu: "To be or not to be") abans de fotre'ls queixalada.

Ara, tot queda resolt. Ja no hi ha enigma. Ja no hi ha sorpresa. El món ha retornat a la vulgaritat. I la causa de tot ha estat un jutge, altre cop.