dimecres, 17 de desembre del 2008

Anar tirant...

No guanyem per disgustos:

Swiss Air retira el catalán de sus vuelos

Primer de tot: quines són aquestes "reiterades" queixes? Són d'aquest únic senyor que "reiteradament" s'ha queixat que existeixi un idioma (perdó: dialecte de segona) sobre la terra i, per tant, caldria eliminar-lo definitivament? O es tracta d'una queixa global, general, irresistible, del gruix de clients de Swiss Air? Segurament aquesta companyia havia posat el català en la megafonia perquè els seus usuaris eren de... Albacete. Això no pot ser!!

Segon: Què farà el nostre excels govern per retornar a la legalitat? Legalitat que sovint es passen per on els sembla moltes altres empreses. Legalitat que representa legitimitat, democràcia... Ah, no! Això són paraules que només pertanyen als ubèrrims defensors de la immaculada i intocable Carta Magna espanyola! En bona hora van descobrir aquestes paraules els messetaris!!

Tercer: Potser serà bona la polèmica. Com més s'internacionalitzin els conflictes que ells intenten colgar sota tones d'insults, pressions, ilegalitats i menyspreu derivat d'una barreja d'ignorància i odi, potser més gent s'adonarà de la injustícia que patim fa tant, tant, temps...

Au, salut!

diumenge, 14 de desembre del 2008

El clàssic

Heu llegit els immarcesibles diaris esportius (per dir alguna cosa) de la capital del reino?

Que si "con la cabeza alta", que si "baño táctico", que si per culpa de l'àrbitre no van guanyar (només hi va haver una sola ocasió de gol en tot el partit, la de la bestiola d'en Drenthe, sabeu?), que si el "duro" Márquez (de debó!) l'haurien d'haver expulsat, que si ha tornat "el mejor portero del mundo", que si "el gran capitán" va fer un partit maravellós, que si hagués jugat només en Robben haurien guanyat segur, que si queda molta lliga i això és el renaixement...

I no diuen res de: les duríssimes entrades a Messi que l'àrbitre es va empassar, tal com li havien dit que fés; el penalty-expulsió de Ramos per una jugada de bàsquet; les mooooltes parades de Casillas, que els va tornar a salvar d'una golejada; de que no van passar pràcticament de mig camp, que s'ho van jugar tot a un possible contraatac, com un equip petitet, petitet...

Renoi, quines ulleres porten posades!!

dissabte, 8 de novembre del 2008

Sorprèn que sorprengui....


El Supremo avala la denominación académica de catalán para el valenciano.

Qualsevol catalanoparlant sap de què parlo (mai millor dit). El dia que els blaveros valencians van començar la campanya per fer creure que el valencià era una llengua diferent del català, la racionalitat i la intel·ligència d'aquest país va fer un pas enrere. S'ofèn al sentit comú, a la veritat i a l'experiència de qualsevol catalanoparlant, evidentment.

Malgrat tot, aquesta campanya va calar entre un sector de població frisós d'espanyolisme, imbuït d'enveja malsana contra els catalans, que va ser aprofitat pels sistemes polítics més indesitjables per atiar el foc de la rancúnia (caram, quin paràgraf!). Així, dos països germans que haurien d'estar units contra les pressions que malden per fer-los desaparèixer, acaben enfrontats per qüestions ridícules sense cap mena de sentit. Una d'aquestes és la llengua.

És evident que el valencià és una varietat dialectal del català occidental, una evidència científica simplíssima, però, noi!, els polítics s'atribueixen la potestat de legislar contra la ciència o la història. I així ens va.

Ara el Suprem espanyol (qui ho havia de dir!) els torna a treure la raó, una raó que no han tingut mai. Però ells seguiran. I de ben segur que escenificaran protestes més o menys grotesques contra aquesta decisió. I seguirem embrancats en la discussió bizantina, mentre l'objectiu últim de l'imperialisme espanyolista segueix el seu camí quan ens té distrets amb aquesta qüestió.

A mi, sincerament, em fan patir molt els valencians que segueixen lluitant per la realitat del país, per impedir que els blaveros trenquin tots els lligams amb els germans del nord, donant la cara per gent que només vol destruir per suplantar una història i una realitat cultural. Ho tenen magre, la veritat. Des d'aquí, tot l'afecte...

dimecres, 15 d’octubre del 2008

Va de castes

Navegant per la xarxa, no solo mirar els anuncis, perquè si no et pots trobar perles com aquesta (ah, i recordo que som al S.XXI):



(Per a qui no domini l'anglès, vé a dir: "bharatmatrimony.com; els casaments són per sempre. Troba una parella de la teva casta. Registra't ara"

dilluns, 13 d’octubre del 2008

I les altres?

El dubte no em deixa dormir...

No és que em demani com algú va ser capaç d'editar un disc així, no.
El que em té corprès és pensar... si aquestes són "The very best",
COM DEVIEN SER LES ALTRES??!!

dimarts, 7 d’octubre del 2008

De debò era al Japó?

Sabut és que al Japó s'hi pot trobar de tot. Però de vegades, es passen un pèl:

Paella...


















Xurros...














Crema Catalana...



















Ara bé, ells coneixen perfectament els espanyols. Per això, l'únic rètol en castellà que podeu trobar a Kyoto és aquest:



Lapsus [linguae]

Deia Freud que els lapsus no són casuals, simples equivocacions. Tots tenen un trasfons, més o menys inconscient.

Ara bé, què devia estar pensant aquest individu quan va dir això? Fins a on arriba el seu no-nacionalisme? Com els afecta tan temps d'identificar-se com "Espanya"?

"No ha sido una jornada buena para los equipos españoles" (quan es referia a la golejada del Barça contra l'Atlético i a l'empat de l'Espanyol a can Madrit).

No ho sé, no ho entenc... Algú m'ho pot explicar?

dijous, 2 d’octubre del 2008

Rectificació

Sóc un cretí. Em vaig riure sense misericòrdia fa un any d'aquells que duien xancletes amb mitjons... (Fred de peus). Però mai havia arribat a imaginar-me que els japonesos... JA HO TENIEN SOLUCIONAT!!!

Curiositats nipones

A nosaltres, els occidentals, ens sorprenen moltes coses quan visitem el Japó. És ben cert que es tracta d’una altra cultura, d’una forma molt diferent d’entendre el món, de costums, creences i tradicions ancestrals que es reflexen en la vida quotidiana i en l’entorn que ells mateixos han anat bastint al llarg de molts segles.

Us faig cinc cèntims d’alguns detalls que poden semblar superficials però que tenen relació amb aquesta forma de ser tan diferent de la nostra, que accentuen el contrast entre els nostres móns:


  • L’ordre absolut. Els japonesos no entenen un món que pugui estar desordenat, així com la imprevisió i la improvització. Això és especialment evident quan et trobes en un carrer o lloc públic amb milers de persones i en cap moment tens sensació d’angoixa. A les voreres i andanes està marcat on s’han de fer les cues, què està prohibit, etc. A les escales mecàniques, tothom es posa a la banda esquerra, deixant la dreta lliure per a qui tingui pressa.

























  • La distància física. El contacte personal està poc menys que proscrit de les relacions humanes, deixant-ne de banda les més íntimes i familiars. En les reunions de negocis, és primordial el lliurament mutu de targetes de visita, que s’han de llegir i, tot seguit, reverenciar de forma molt explícita el contertuli.


  • L’extrema educació i respecte per l’altre. Això passa per sobre de tot. És impensable una descortesia, i menys cap a un nouvingut. Evidentment, aquest respecte és progressivament superior cap a les capes més altes de la jerarquia social, ja sigui en els negocis, el rang social o bé l’escala d’edats, fortament respectada. No es pot molestar els altres; per això està prohibit que soni o parlar pel mòbil quan estàs en un lloc públic.




  • L’aprofitament del temps. Quan un japonès viatja en tren o metro, immediatament es posa a fer alguna cosa: remenar el mòbil, llegir un llibre o ... dormir!





  • La imatge personal. Anar de shopping no és només una gran afició, sinó gairebé una necessitat, ja que els/les japonesos/es cuiden extremadament la pròpia imatge, el que es nota en el calçat (sempre nou), les camises blanques dels homes, els complements de les dones...


  • Aficions: a banda de les mateixes que tenim per aquí, allà són molt aficionats al karaoke, encara que darrerament s’ha convertit en una mena d’esbarjo individual, practicat en petits despatxets amb llums de discoteca on un balla i canta tot sol, amb una pantalla on es pot veure ell mateix. Evidentment, el manga gaudeix d’un graó superior d’acceptació que el nostre poc valorat còmic, i n’hi ha enormes botigues senceres.

  • Les tasses de vàter electròniques. Una mena de comandaments al costat de les tasses de vàter t’ajuden a escalfar el seient i a regular la pressió i temperatura del rajoliu d’aigua que et netejarà els racons més amagats de la teva anatomia.


  • Sense ridícul. El poc sentit de la vergonya que tenen fa que adoptin postures ridícules cada cop que es fan fotos davant un monument. I se’n fan moltes! És admirable la capacitat de riure’s d’ells mateixos.











  • Els menús. En els nombrosíssims restaurants de tot tipus que hi ha al Japó, conscients de les dificultats del seu idioma per als forans, s’està posant de moda posar a l’aparador reproduccions dels plats que serveixen. Però reproduccions exactes i perfectes... en plàstic! Així, pots triar ràpidament per la vista allò que et vingui més de gust. Fantàstic.











Evidentment, moltes més coses ens sorprenen simplement per la diferència, però en general és un país que fa agradable l’estada d’aquell que el visita.


dimarts, 16 de setembre del 2008

El preu de tot plegat

Diu la dita que tothom té un preu. No sé si és veritat, encara que m'inclino a creure que no.


Però, vet'ho aquí, si alguna vegada us havíeu preguntat quin és el preu del botiflerisme, ara en tenim la resposta (a preu actualitzat, perquè històricament ja n'havíem tingut molts més exemples):




dilluns, 11 d’agost del 2008

Desperta, ferro!

Ara ens trobem això:



Us recordeu, president Montilla, d'allò de "Fets, no paraules"? Eren només paraules, o seran "fets"?

dijous, 7 d’agost del 2008

Simpsonitzem l'economia!

Simplement genial!

El Periódico es fa ressó avui d'aquesta moneda trobada per un quiosquer d'Avilés (Astúries). Tant li fa si algú la hi va col·locar o el bon senyor tenia ganes de sortir a la premsa (xorra), però m'ha fet venir al cap que, en una època dominada per les tràgiques notícies econòmiques tant a nivell macro com micro, en què els catalans estem fent el ridícul com sempre reclamant que es compleixi una Llei Orgànica (llegeixi's Estatutet d'Autonomia de Catalunya) que ja va ser menystinguda, reduïda i trepitjada per tothom abans d'aprovar-la, sense cap voluntat de complir-la quan toqués (i toca demà, oi?), etc., etc... doncs va algú i simbolitza tota la situació amb aquesta creació.


Vinga, Homer, a veure si en fas alguna de les teves per acabar de rebentar-ho tot!

Cata...CROC!

De debó, estic un xic desorientat.


Resulta que d'uns mesos cap aquí ens ha arribat una moda americana que ara ja és força extesa: els crocs. Per qui nop sàpiga què són, es tracta d'aquella mena d'esclops de plàstic (un plàstic tou i flexible, gairebé semblen de cautxú), amb tot de foradets i que poden ser de qualsevol color imaginable, però preferiblement liles, roses, vermells...
És clar: han de ser còmodes en segons quines circumstàncies, es poden mullar sense problema, es posen i es treuen sense dificultat (cosa molt apropiada per als nens)... Però també tenen la seva part negativa: en segons quines altres circumstàncies han de ser incòmodes, ja que poden sortir dels peus fàcilment (us imagineu que heu de córrer o pujar per un camí costerut?), segurament (no ho he comprovat) han de fer un tuf considerable, ja que des de petitet vaig aprendre que les soles de goma, a més de fer molta calor, provocaven una pudor terrible, i, sobretot... ÉS QUE SÓN MOLT LLETJOS!!!

Ho desconeixia (tot i que m'ho podia haver imaginat), però per aquests móns de Déu (ei, sigui el Déu que sigui, no ens posem llepafils, ara) ja han sortit moviments (encara que minúsculs) que rebutgen frontalment aquesta nova moda. Tracten als que en porten de tot l'imaginable, començant, és clar, de pallassos. Guaiteu-ne un:


Bé, suposo que cal reivindicar el dret de tothom a vestir com vulgui, de cap a peus. També allò tan suat (ho veieu com la suor acaba apareixent?) de que els gustos són molt personals, que allò que a mi em pot semblar lleig a un altre li semblarà preciós, etc.

Bé, ja vaig fer fa temps un post sobre les xancletes amb mitjons (Fred de peus?), i ara abordo el tema dels Crocs. Potser pensareu que estic obsessionat per la moda. Doncs no, però crec que hi ha una cosa que es diu bon gust.

O ja no hi és? Tsc.



dijous, 31 de juliol del 2008

No perdem el cap!

Qui deia que els canadencs són gent tranquil·la i amable?




Us recomano que llegiu tota la notícia fins el final. No té pèrdua (bé, per a algú, sí).
(La foto és de The Canadian Press, ja ho veieu)

dilluns, 28 de juliol del 2008

Societat de consum

Arrestat un dels principals "capos" de la Camorra napolitana mentre feia "shopping" en un centre comercial a prop de Roma: per que després digueu que la societat de consum no és perillosa...


Que si patatim, que si patatam...

Astorat. És un estat d'ànim. Concretament és com he quedat al llegir la següent notícia:



I dó! Què farem, ara?!

De fet, a mi sempre m'havia semblat extraordinària l'habilitat que tenien els de Can Pringles (Proctor & Gamble) per tallar totes les patates exactament iguales, amb la mateixa mida i el mateix color! I no tan sols això: la seva forma em recordava aquells problemes matemàtics (vaja, com una cinta de Moebius tridimensional destinada a ser processada per les secrecions gàstriques) que em feien brandar-les davant els ulls durant una estona (a l'estil de Hamlet, ja sabeu: "To be or not to be") abans de fotre'ls queixalada.

Ara, tot queda resolt. Ja no hi ha enigma. Ja no hi ha sorpresa. El món ha retornat a la vulgaritat. I la causa de tot ha estat un jutge, altre cop.

diumenge, 6 de juliol del 2008

Pablos i Manifiestos

M'inclino per creure que li han venut una moto, que no ha estat capaç de prendre perspectiva de les coses i que no ha estat massa conscient del que feia. Però, sí, m'ha sorprès (per no dir indignat) que en Pau Gasol hagi firmat els Manifiesto de suposats "intel·lectuals" (?) en defensa de la llengua castellana, que, com tothom sap, està greument amenaçada i en perill de desaparició.

O potser m'equivoco i ha estat per convicció, Don Pablo?

divendres, 27 de juny del 2008

Ha caigut la crosta (Antoni Basses)

Ja vaig avisar fa uns mesos que l'avís que el PSOE (altrament dit PSC per guradar les aparences) sobre la crosta nacionalista que s'havia de suprimir dels mitjans públics anava de debó. Aquests no amenacen debades.

Doncs ja està. Ha començat. Avui he sentit l'Antoni Basses despedint-se (amb tota l'elegància del món, això sí), de l'audiència del Catalunya Matí després de 14 temporades. "De manera sobtada", ha dit. "Per discrepàncies sobre el format amb la direcció de l'empresa", ha reconegut. "De forma no desitjada", s'ha dolgut. Però ja està fet.

Ara tindrem (tindran, perquè amb mi que no comptin) un Catalunya Matí diferent, ple de notícies sobre la corrupció a Marbella o la "boda" de Belén Esteban. Perquè és el que interessa a la gent, argumentaran. Perquè és més proper a la Catalunya "real", diran.

Doncs no. No convencen. Manen i prou. Desfan el país i prou. Ens anul·len i ja està. Cafè per a tots. Tots iguals i tal dia farà un any.

Gràcies, Antoni, per tot el que has fet. Tant de bo no es perdi en l'oblit.

dimecres, 11 de juny del 2008

Per excel·lència

Ho vaig sentir ahir a les notícies d'una TV espanyola: "Vuelve Hulk, el superhéroe más verde; por su fuerza y capacidad de lucha, el superhéroe por excelencia!"

Renoi! D'on els han tret, aquests redactors?? Que Hulk és fort? Sí. Que és verd? Sí. Però...

Ara bé, si m'han de dir algun que sigui el superheroi per excel·lència, no me'n puc imaginar cap altre més allunyat d'això que el senyor Hulk. Només cal haver fullejat algun dels seus còmics. Hulk no té moral, no entra dintre dels seus esquemes ajudar la gent. Només es vol protegir, defensar, fugir, de la forma més primitiva possible, sense tenir en compte si en el procés algú resulta ferit. Una mena de bestiola, ve-t'ho aquí. Obvio aquells capítols de la sèrie on, després de molts anys i molts experiments, i suposo que perquè el personatge no donava gaire més de si, a algú se li va ocórrer dotar-lo d'intel·ligència i adscriure'l als Avengers, com també se'ls ha acudit canviar-li el color, la personalitat, etc. però aquest no era el Hulk de veritat, l'original.

Senyors redactorets dels diaris i televisions: deixeu-vos estar de frases tòpiques que col·loqueu a per tot i féu cas del que us van ensenyar a primer any de la facultat: per informar, primer heu d'informar-vos.

Per cert, si voleu un heroi per excel·lència, ni tan sols us serviria Spiderman: anéu a buscar Superman directament. De res.

dimecres, 7 de maig del 2008

Sense que serveixi de precedent...

... em remeto a un post meu de no fa ni un mes.

http://rent-a-chair.blogspot.com/2008/03/el-bara.html

Prometo no tornar a fer-ho, però avui no hi havia més remei.

I ara, què?

divendres, 25 d’abril del 2008

La dona del Cèsar

De tots és coneguda aquella vella dita llatina que diu que la dona del Cèsar no tan sols ha de ser honesta, sinó que també ho ha de semblar.

Doncs a mi se m'acut que el Papa e Roma no tan sols ha de ser bo, humil, dedicat al proïsme, de bon cor,... sinó que també ho ha de semblar.

N'esteu segurs?



































dimecres, 23 d’abril del 2008

RENFE a l'anglesa


No sé ben bé si creure-m'ho, això...
Tan afecta les neurones haver estat Primer Ministre? O potser és la barra inherent a les Açores?

Un revisor enxampa Tony Blair en un tren sense bitllet ni diners per pagar la multa


El món és cada dia més estrany...

Així no s'hi val!

Llegeixo això:

Spielberg, Lucas i Ford accepten no cobrar si el nou 'Indiana' fracassa

Home, doncs... què voleu que us digui! Jo també la faria, aquesta juguesca. Si, com diu la notícia, les altres parts de la sèrie han tret una recaptació de 750 milions de dòlars i en aquesta ocasió ells accepten que no cobraran fins que no se superin els 250... A més que, com que ja fa tants anys de la darrera que tothom té unes ganes boges d'una nova dosi d'Indy, i el morbo que provoca veure el "iaio" en acció... Premi assegurat!

dissabte, 19 d’abril del 2008

Fa pudor

Literalment.
Feia temps que no llegia una notícia tan absurda. Coses de El Periódico, és clar...

Perplexitat a Anglaterra davant una pudor sobtada arribada del continent

dimarts, 8 d’abril del 2008

Lleis de la vida

  • Tothom menteix. Però importa poc: ningú escolta
  • L’experiència és una cosa que no tens fins deprés d’haver-la necessitat (Llei d’Olivier)
  • Errar és humà, però és més humà culpar un altre (Llei de Jacob)
  • Qualsevol problema senzill es converteix en insalvable si fem les suficients reunions per discutir-lo
  • Els problemes no es creen ni es destrueixen, només es transformen (Llei de la persistència dels problemes)
  • Somriu... demà serà pitjor (principi de Murphy)
  • Qualsevol situació, per dolenta que sigui, és susceptible d’empitjorar
  • La llum al final del túnel vol dir que un tren et ve de cara
  • L’estupidesa de la teva acció és directament proporcional al número de persones que t’estiguin observant en aquell moment
  • Si mantens la calma quan tothom perd el cap, és que no te n’adones de la gravetat del problema
  • No importa què surti malament: sempre hi haurà algú que ja ho sabia (Llei d’Evans i Bjorn)
  • Ningú és tan lleig com la foto del seu Passaport (Llei d’Igor)
  • La durada d’un minut depèn de a quin costat de la porta del lavabo estiguis (Llei de la Relativitat del Temps)
  • No importa el que fas, només importa el que diguis que has fet i el que diguis que faràs
  • Cap home és una illa, excepte quan ha de pagar les factures

Però també hi ha les importants ...

Lleis del Joc de la Vida:
  • Vostè no pot guanyar
  • Vostè no pot empatar
  • Vostè no pot abandonar la partida

dilluns, 7 d’abril del 2008

Qui és nacionalista?

En el continu reforçament del nacionalisme espanyolista, un punt i apart són les redaccions d'esports dels mitjans de comunicació... espanyols. I si no, observeu la gran deriva que han fet darrerament, que han passat de glosar dia sí, dia també, les excel·lències del "gran" Fernando Alonso o l'espanyolíssim Rafa Nadal (n'hauríem de dir "Rafa Navidad"?), a silenciar els seus actuals fracassos (d'altra banda, perfectament naturals) i centrar-se en altres objectius: ara l'important és la Premier, la primera divisió de futbol anglesa!! I tot, per què? Doncs perquè allà hi treballen gent com Rafa Benítez, Juande Ramos, Fernando Torres o els espanyolíssims Xabi Alonso o Cesc (Kcés)Fàbregas.

Així, doncs, la Premier s'ha convertit a la Fe de l'espanyolisme, reconeixent la gran superioritat de la Raza, i tots els ets i uts de la Lliga Anglesa han de ser seguits com a propis per l'afició espanyola. Estan arribant a esgotar els epítets hispànics. Tot sigui per la causa!

És molt divertit de veure. Seguiu-ho, siusplau...

divendres, 4 d’abril del 2008

Impresentable!

Aquests d'El Periódico no sé on han estudiat periodisme, o bé on tenen desada l'ètica professional (dic desada perquè és evident que no la fan servir).

Amb tal de fer un titular explosiu no dubten a manipular, tergiversar, treure de context o simplement mentir sobre el contingut real d'allò que volen exposar (que ni tan sols és notícia). I si no, fixeu-vos en aquest article d'avui:




Com que m'ha sobtat molt que un psicoanalista "diagnostiqui" una cosa així a distància en un llibre de semi-ficció, he consultat una mica les fonts. La veritat és que "borderline" no ho diu per enlloc, en la ressenya del llibre en què es basa la suposada notícia. I si no, consulteu el resum de la pròpia editorial:




No sé si la tal Imma Fernández que signa l'article sap què vol dir "borderline". Tampoc sé si s'ha llegit el llibre (jo no) i només s'ha quedat amb aquesta única paraula de tot (i que és molt més sucós) el que s'hi apunta en el relat. El que sí sé és que m'ha semblat una veritable indecència com a titular. Un cop més un exemple de l'impresentable estil de "periodistes" sense escrúpols.


Si us plau, respecteu una mica la integritat dels mites.

dilluns, 31 de març del 2008

El Barça

En aquest cas no és que n'hi hagi per llogar-hi cadires: és que ja les lloguen!!

El que està passant amb el Barça des de fa un any i mig no té nom. La desídia imperant i el fet que ens prenguin per imbècils fa que creixi la indignació de tot un país (bé, de quasi tot). Com es pot consentir aquesta vergonya que estem vivint?


Uns quants noiets que han destacat en el "noble esport" del futbol (és a dir, en una habilitat psicomotora aplicada al domini d'una pilota i a unes normes de treball en equip en un espai determinat), instal·lats a l'èlit mundial pel que fa a feina i sou, a reconeixement públic i avantatges en tots els sentits (conèixer món, possibilitats de negocis, etc, etc), són voluntàriament i, segurament, de forma poc conscient, els dipositaris de la il·lusió col·lectiva d'una grandíssima afició, milions de persones que, arreu del món els segueixen com badocs. A causa d'aquesta identificació, d'aquesta delegació de la identitat col·lectiva (identitat social molt emergent contraposada a d'altres col·lectius similars però rivals), tot el que aquesta colla de privilegiats fa o deixa de fer, i no tan sols al terreny de joc sinó també en la seva vida privada (ja que això afecta el rendiment físic i de concentració), tot això, dèiem, és analitzat fins a l'últim detall, se'n consumenixen les fotografies i estadístiques simplíssimes però efectives, les suposades o intuïdes relacions entre ells, etc.

Però hi ha una cosa que encara hores d'ara em sorprèn: com podem seguir llegint les declaracions absurdes (per banals) d'aquests homenets? Intentaré fer properament un post sobre la qüestió, que em té realment astorat.

El fet és que ells, amb els seus quatre tòpics (que el ensenyen tot just arribar a la plantilla), s'han de defensar de l'indefensable, i tot sense posar-se vermells ni deixar translluir les emocions que tots, segurament, els agrairíem que deixessin anar de forma més natural.

Ara bé: com és que aquesta vintena de nois, escollits a base d'un sofisticat sistema de detecció, anàlisi, informes tècnics i grans despeses econòmiques, no estiguin a l'alçada de la suposada èlit que representen? El problema és que no estem parlant d'un dia en què l'atzar fa que tot surti malament, sinó de gairebé dos anys de desastre continuat.

Tenint en compte, doncs, l'escassa capacitat d'aquests noiets per poca cosa més que ser hàbils amb els peus, hem d'entendre que la responsabilitat total està en els "tècnics" (quina gràcia, el terme) i en els directius. Tot grup humà ha de ser gestionat amb precisió i habilitat quan és orientat a uns objectius, a la consecució d'una tasca col·lectiva (en aquest cas, guanyar partits). Si això no es fa bé, perquè senzillament no se'n sap, passa el que estem veient.

Quina pena, el Barça.

dimecres, 26 de març del 2008

Per fi, un gran invent!

És per treure's el barret, més que per llogar-hi cadires. Però és que només imaginar on ens pot portar aquest nou desenvolupament de tecnologia neuronal fa que recuperis una mica la fe en la ciència.

Resulta que mitjançant un aparell que detecta i interpreta els impulsos neuronals de paraules concretes, es poden transmetre aquestes ordres a una cadira de rodes. És com si et llegís el pensament!!

El realment important d'això és que aquesta aplicació es pot extendre a moltíssimes altres circumstàncies i necessitats. Millorar la qualitat de vida dels malalts d'ALS (Esclerosi Lateral Amniotròfica) és el primer objectiu d'aquesta nova tecnologia, però...

En fi, us deixo amb una demostració d'Audeo:

dimecres, 19 de març del 2008

Del nivell cultural del País


Sí, senyors!! Per fi ho han demostrat. El nivell cultural del país (perdó, El País) és aquest:

A la portada de l'edició digital d'avui comparteixen columna el gran Arthur C. Clarke i ... Roberto Chikilicuatre!!!

Simplement genial.

dilluns, 17 de març del 2008

Minority Report

Scotland Yard registrará a 'futuros delincuentes'




Us sona d'alguna cosa??





De com la realitat copia la ficció, en aquest cas del genial Phillip K. Dick.





Que gran eres, visionari!!

dijous, 13 de març del 2008

Una mica de justícia

No em digueu que no s'ho mereixen, avui!

POLÉMICA JUDICIAL
Anulan un juicio en Madrid porque los acusados no pudieron usar el catalán


Que no ho sabia, el jutge, que feia una cosa il·legal? On és el precepte de la prevaricació? Fins quan, aquestes aberracions i abusos? Fot-li, que són catalans!!!

dijous, 6 de març del 2008

Ho hem aconseguit!!

Per fi avui el Diario AS concedeix pràcticament tant d'espai al Barça com al Madrit a la seva portada web!!! Per un costat la "no-derrota" d'ahir (Schuster dixit) i eliminació de la Champions de l'equip blanc. Al costat, la lesió de Messi que "desata la polémica".

Fantàstic! Times they're achanging




dimarts, 4 de març del 2008

Rouco

Com que han fet eleccions a la Conferència Episcopal Espanyola (sí, altre cop aquests...), i s'ha imposat l'inefable Rouco Varela, m'ha vingut al cap una frase que vaig sentir fa pocs dies, no sé de qui... "Rouco inspira qualsevol cosa menys missatge evangèlic". I tenia raó! Quina pinta de "capo", aquest home de Déu (hehe)!!

Una bona notícia per a un ateu recalcitant.

Debat, mentides i... cintes de vídeo?



Cada cop més astorat amb la campanya electoral dels espanyols aquests... No tan sols s'entesten a fer de l'insult, la desqualificació i l'agressió un leit-motiv de les seves estratègies, sinó que ja s'han instal·lat en la mentida institucional i continuada com a forma habitual d'argumentar i contraargumentar.








No sóc un entusiasta dels americans, ja se sap, però una sola mentida d'un polític ja és motiu per foragitar-lo de la vida pública. Què en farien, d'aquests dos i tota la seva patuleia???




dijous, 21 de febrer del 2008

La crosta

Sé que ja fa 2 o 3 mesos d'aquest episodi, però l'he hagut de digerir amb el temps per poder donar-li la importància que es mereix.

Fets: un insigne quadre socialista (del PSC-PSOE) de qui no vull publicitar més el nom, va dir públicament amb tota la cerimònia que calia "arrencar la crosta nacionalista dels mitjans de comunicació públics" de Catalunya, perquè no s'ajusten a la realitat del "país" (crec que, més o menys, van ser les seves paraules justes).

Opinió: bé, som-hi...
Primer de tot, el calat d'aquesta/es frase/s és molt important. La intenció. En tota conducta humana, el més important sempre és la intenció, més que no pas el resultat. I aquesta/es frase/s tenen dos intencions diferents i complementàries: d'una banda, anorrear una visió del país que ells pressuposen que impregna amb una pàtina carrinclona uns mitjans de comunicació que ells consideren "seus" (en el sentit que els han de controlar); d'altra banda, l'efecte intimidatori que aqueste/s expressió/ons poden tenir en aquells professionals dels mitjans que se sentin (en major o menor grau) al·ludits, tot esperant que apliquin una autocensura (també, més o menys) inconscient, per tal d'evitar la guillotina de l'inquisidor.

No obstant, el que més em va sorprendre va ser la forma, ja que aquestes polèmiques no són mai gratuïtes ni se'ls escapen a certs professionals de la política. Tenen perfectament estudiat com ho fan, qui ho diu, en quin moment, en quin entorn... Sé de bona font (i així ho vaig avisar poc temps abans a uns amics, en poden donar fe) que una certa part d'aquest partit fa temps que li té jurada a certs comunicadors que consideren "poc afins" i amb massa poder. Així, de vegades fan proves als seus programes per estudiar els filtratges que fan, detectar manipulacions o tendències en la opinió de la concurrència, etc. I, evidentment, elaborar els corresponents dossiers de caire stalinista. Per això em va sorprendre la forma. La reacció seria evident, l'animadversió absolutament pública; l'amenaça, patent. Per això crec (subratllo el "crec") que abans d'aquest missatge enverinat hi devia haver algun/s contacte/s, alguna/s negociació/ns, tocs d'alerta no atesos i propostes rebutjades. Si no, no ho entenc.

Però tornem a l'assumpte. Al fons de la qüestió, i no tan sols factors estratègics. Suposem que és veritat que existeix aquesta crosta nacionalista; suposem que és veritat que la Catalunya "real" no té ja aquell pòsit català (no catalanista) que va possibilitar una renaixença de la nostra cultura, una supervivència d'una forma ancestral d'entendre el món (com totes les altres, d'altra banda). Els moviments geo-demo-político-estratègics de les darreres dècades dels estats que ens envolten (hauria de dir "que ens fagociten") han estat molt propers a un genocidi cultural molt mal dissimulat. Sense dir-ho, moviments de grans masses de població, modificacions legislatives no gaire evidents però dramàticament importants, polítiques comunicatives que volen fer passar bou per bèstia grossa... tot això ha anat destinat a una pacient destrucció sistemàtica d'un entorn que havia aconseguit fer perviure aquella cultura mil·lenària. Ja s'havia intentat amb altres mitjans, d'altres formes, i s'havia fracassat. Ara l'intent és molt més pacient i sibil·lí.

Un cop creades les condicions ideals (inversió demogràfica, pressió de poders fàctics, falsos corpus idearis sobre necessitats de mercat, etc.) era el moment de passar a l'acció. Ja havia arribat el moment de fer el pas endavant qualitatiu que s'havia preparat tant de temps. Amb el (minço) poder polític en mans d'una certa oligarquia entre mesella i botiflera, ja s'ha definit i "reificat" el concepte de la "Catalunya real".

Real?

Això és Catalunya? D'alguna manera, estem immersos en una devallada dels elements propis, originals i definitoris de la cultura (de l'essència, sí, sí) catalana que fa pensar en un món de franquícies, on, vagis a la ciutat que vagis, trobes les mateixes botigues. Em recorda el fals missatge tants cops llançat però no per això cert, que diu que "el nacionalisme es cura viatjant". Doncs no senyor. Jo he viatjat una mica, crec, i realment cada cop me'n sento més, de nacionalista. I és que ser nacionalista no és (una altra falàcia, que han tret de desvirtuar frases originades a la IIGM) sentir-se superior a ningú, sinó tan sols estimar el que és teu. Per tant, crec, estem perdent el que és nostre.

On vull anar a parar? Doncs a una idea molt simple, però no per això menys potent i/o controvertida. Que aquesta "Catalunya real" dels socialistes no és ni "Catalunya" ni "real". La realitat és una altra. La realitat no es configura en laboratoris de política. Seguint per aquest camí, segurament sense retorn, Catalunya senzillament "no serà". De fet, d'aquí a uns anys podrem fer com a les ciutats americanes fan amb els carrers, i posar a cada "territori" un número, no sigui que els noms facin perviure la cosa. Així, potser seríem el "4" dintre de la sacrossanta unitat espanyola. Ja no tindrien importància (no existirien) llengües diverses, tradicions seculars (sempre i quant no puguin generar un turisme ad hoc), formes d'entendre la vida i el món, vestigis històrics, elements geogràfics (per exemple, fent transvassaments de rius cap allà on no en tinguin, tant li fa), comunions espirituals (sí, ho he posat) amb tota una forma de ser...

Serem la generació que els nostres avantpassats podrien assenyalar (si hi fossin) com a responsables de la desaparició d'allò pel qual tant van donar, fins i tot la vida? O ja no ens importa perquè no ens veuen? Tot això en nom de què? De la "sostenibilitat", del "multiculturalisme", del "progrés" mal entès?

No vull que ningú (si algú llegeix aquesta parrafada) em malinterpreti. Defensar una cosa no vol dir anar en contra d'una altra. Això no va en contra de cap cultura, de cap col·lectiu, de cap nació. Qui em coneix sap com en gaudeixo d'aprendre d'altres cultures, coneixent costums i tradicions d'ètnies de tot el món, de les diversíssimes religions i mitologies, participant en cerimònies, tradicions i formes de pensar... Però això no és Catalunya. Un procés d'evolució, d'absorció (saludable, regeneratiu), no és el mateix que un procés de substitució i aniquilació com el que estem vivint. No. Per molt que ens ho vulguin fer creure.

Sóc pessimista. No tinc raons per altra cosa, perquè qui hauria d'aturar-ho no ho fa. Simplement es mouen en la comoditat del col·laboracionisme més denigrant, el botiflerisme més desvagat. I anem quedant com un residu, la cova, la tribu... la crosta.



PS: gràcies a tots els professionals "crostàtics". No canvieu. Us necessitem.

PS2: perdó per la parrafada. Necessitava desfogar-me una mica. Prometo no tornar a fer-ho.

dimarts, 29 de gener del 2008

No hi puc estar més d'acord...

















Gràcies, mestre...

dimarts, 22 de gener del 2008

La Borsa o la vida!

Quina gràcia em fan tots els experts economistes i analistes de mercats... Ara tots expliquen el per què de la gran sotragada dels mercats bursàtils (ui, quina paraula més lletja!).
Si en saben tant... per què cap d'ells ho preveu encara que sigui amb 48 hores d'anticipació??
Si al final resultarà que són tots uns bocamolls...