dissabte, 8 de novembre de 2008

Sorprèn que sorprengui....


El Supremo avala la denominación académica de catalán para el valenciano.

Qualsevol catalanoparlant sap de què parlo (mai millor dit). El dia que els blaveros valencians van començar la campanya per fer creure que el valencià era una llengua diferent del català, la racionalitat i la intel·ligència d'aquest país va fer un pas enrere. S'ofèn al sentit comú, a la veritat i a l'experiència de qualsevol catalanoparlant, evidentment.

Malgrat tot, aquesta campanya va calar entre un sector de població frisós d'espanyolisme, imbuït d'enveja malsana contra els catalans, que va ser aprofitat pels sistemes polítics més indesitjables per atiar el foc de la rancúnia (caram, quin paràgraf!). Així, dos països germans que haurien d'estar units contra les pressions que malden per fer-los desaparèixer, acaben enfrontats per qüestions ridícules sense cap mena de sentit. Una d'aquestes és la llengua.

És evident que el valencià és una varietat dialectal del català occidental, una evidència científica simplíssima, però, noi!, els polítics s'atribueixen la potestat de legislar contra la ciència o la història. I així ens va.

Ara el Suprem espanyol (qui ho havia de dir!) els torna a treure la raó, una raó que no han tingut mai. Però ells seguiran. I de ben segur que escenificaran protestes més o menys grotesques contra aquesta decisió. I seguirem embrancats en la discussió bizantina, mentre l'objectiu últim de l'imperialisme espanyolista segueix el seu camí quan ens té distrets amb aquesta qüestió.

A mi, sincerament, em fan patir molt els valencians que segueixen lluitant per la realitat del país, per impedir que els blaveros trenquin tots els lligams amb els germans del nord, donant la cara per gent que només vol destruir per suplantar una història i una realitat cultural. Ho tenen magre, la veritat. Des d'aquí, tot l'afecte...