dimarts, 19 de maig de 2009

Fins quan?!

Poca broma, ara. Aquesta és seriosa.

Fins quan els governs suposadament seriosos del món permetran aquesta salvatjada que és el règim militar de Birmània?? És una vergonya de la humanitat que això continuï sense que s'hi faci res. Una barbàrie que està perfectament personificada en la brillant figura de Aung San Suu Kyi.

Després de la inhumana massacre del 88, i de la vergonyant anul·lació de les eleccions del 90 que va guanyar amb tota claredat i justícia el partit d'aquesta birmanesa de 63 anys, el país viu immers en una dictadura pròpia d'altres èpoques que té la població sotmesa sota el terror i la tortura. I no fem res!

Acusada d'unes bajanades impresentables (haver-se casat amb un britànic!), Suu Kyi, filla d'un dels principals herois de la història birmanesa, el general Aung San, artífex de la independència moderna, va ser confinada a un increïble arrest domiciliari que ja dura 19 anys, amb poques i breus interrupcions. En aquest temps, la seva veu i la seva figura s'han alçat fermes i netes, amb l'oposició no-violenta a les amenaces, assetjaments i prohibicions de què ha estat víctima, i que no tenen nom.

Malgrat alguns tímids gestos de la "comunitat internacional", com un embargament i sancions irreals, la concessió del Premi Nobel de la Pau, o alguna queixa (amb la boca petita) per part de Solana aquest mateix matí... l'impresentable règim birmanès segueix fent la seva absoluta voluntat. Tot a costa d'un dels pobles més pobres i maltractats del món. Explotats i oprimits fins a l'extenuació.

Ara s'han empescat un judici per un suposat trencament de les condicions de l'arrest domiciliari. I a Suu Kyi l'han tancat a la presó d'Insein. Potser algun dia us explicaré la història d'aquesta presó, que vaig intentar visitar sense èxit el 1996, i on de poc no hi acabo pres jo mateix! La relació de torures, morts, episodis absolutament abjectes i escabrosos que ha vist aquell complexe és esfereïdora. Crec que s'ha de patir amb raó per la seguretat de Suu Kyi, ara mateix.

En fi, que assistirem preocupats i indignats al mateix temps per aquesta humiliació de la pròpia Humanitat, un judici d'opereta on, de moment, ja hi han negat l'entrada dels diplomàtics de França, Alemanya, Itàlia i Austràlia que han intentat assistir-hi. Diuen que l'interès de la Junta Militar és allargar-lo fins a les eleccions (una farsa més) del 2010, perquè no molesti. Però també diuen que, com l'arrest domiciliari acabava a finals d'aquest mes, això és només una excusa per allargar-lo uns quants anys més.

El cas és que ara, la seguretat i la vida d'aquesta dona valenta i íntegra, representant legítima del poble birmanès, corren un risc molt real. Insein és "el forat de l'Infern més fosc de Birmània", segons algú el va batejar.

Demencial. Vergonyós.

dijous, 14 de maig de 2009

Spanish Nightmare

Fet i fet, ahir es va complir un dels pitjors temors dels nacionalistes espanyols: la final de futbol espanyola per excel·lència (abans del Generalísimo i ara del Borbó), era copada per dos equips, dues aficions, que van voler demostrar que poc se'n senten, d'espanyols. Ho van fer saber amb l'exhibició de símbols propis (he llegit comentaris messetaris lamentant-se que no hi havia cap bandera espanyola a la grada), i amb la xiulada als aliens (Rei i himne). I la televisió pública d'ells (ei, que també paguem nosaltres!) va obviar tota consideració democràtica i professional (on s'ha vist que uns periodistes intentin amagar la realitat enlloc de voler fer-la conèixer?!) i va censurar sense embuts la reacció de la gran majoria de persones presents a Mestalla.

I ara diuen: si no volen jugar les competicions espanyoles, que se'n vagin al Congo! I dó! Però si són ells, qui no ens deixen marxar!! I tornen a dir: quina manca de respecte, xiular un himne! I no recorden les recents xiulades als himnes de Turquia i de França en sengles partits de la selecció... espanyola.

En fi, no ho he madurat prou, però d'una banda, em sembla que no està massa bé xiular himnes d'altri; més que res, perquè no m'agradaria que ho fessin amb el meu. Però d'altra, crec que hi ha d'haver llibertat d'expressió, sobretot per poder denunciar els abusos i la intolerància dels qui ens volen uniformitzar, dels qui volen que siguem com ells, tant si ens agrada com si no. L'himne espanyol (aquella marxa militar "de Granaderos") era present provant de representar tots els que eren allà, tant li fa el que pensin, el que sentin o el que desitgin. Per tant, el rebuig era esperable.

Potser s'hauria de recuperar aquell esperit de La Crida, que feia aquelles accions de protesta espectaculars. O potser no, per no semblar una pallassadeta simpàtica i prou. Potser ens cal alguna acció més seriosa i contundent, definitiva. Potser...

De moment, deixem-los sense títols de futbol ;-)