dijous, 21 de febrer del 2008

La crosta

Sé que ja fa 2 o 3 mesos d'aquest episodi, però l'he hagut de digerir amb el temps per poder donar-li la importància que es mereix.

Fets: un insigne quadre socialista (del PSC-PSOE) de qui no vull publicitar més el nom, va dir públicament amb tota la cerimònia que calia "arrencar la crosta nacionalista dels mitjans de comunicació públics" de Catalunya, perquè no s'ajusten a la realitat del "país" (crec que, més o menys, van ser les seves paraules justes).

Opinió: bé, som-hi...
Primer de tot, el calat d'aquesta/es frase/s és molt important. La intenció. En tota conducta humana, el més important sempre és la intenció, més que no pas el resultat. I aquesta/es frase/s tenen dos intencions diferents i complementàries: d'una banda, anorrear una visió del país que ells pressuposen que impregna amb una pàtina carrinclona uns mitjans de comunicació que ells consideren "seus" (en el sentit que els han de controlar); d'altra banda, l'efecte intimidatori que aqueste/s expressió/ons poden tenir en aquells professionals dels mitjans que se sentin (en major o menor grau) al·ludits, tot esperant que apliquin una autocensura (també, més o menys) inconscient, per tal d'evitar la guillotina de l'inquisidor.

No obstant, el que més em va sorprendre va ser la forma, ja que aquestes polèmiques no són mai gratuïtes ni se'ls escapen a certs professionals de la política. Tenen perfectament estudiat com ho fan, qui ho diu, en quin moment, en quin entorn... Sé de bona font (i així ho vaig avisar poc temps abans a uns amics, en poden donar fe) que una certa part d'aquest partit fa temps que li té jurada a certs comunicadors que consideren "poc afins" i amb massa poder. Així, de vegades fan proves als seus programes per estudiar els filtratges que fan, detectar manipulacions o tendències en la opinió de la concurrència, etc. I, evidentment, elaborar els corresponents dossiers de caire stalinista. Per això em va sorprendre la forma. La reacció seria evident, l'animadversió absolutament pública; l'amenaça, patent. Per això crec (subratllo el "crec") que abans d'aquest missatge enverinat hi devia haver algun/s contacte/s, alguna/s negociació/ns, tocs d'alerta no atesos i propostes rebutjades. Si no, no ho entenc.

Però tornem a l'assumpte. Al fons de la qüestió, i no tan sols factors estratègics. Suposem que és veritat que existeix aquesta crosta nacionalista; suposem que és veritat que la Catalunya "real" no té ja aquell pòsit català (no catalanista) que va possibilitar una renaixença de la nostra cultura, una supervivència d'una forma ancestral d'entendre el món (com totes les altres, d'altra banda). Els moviments geo-demo-político-estratègics de les darreres dècades dels estats que ens envolten (hauria de dir "que ens fagociten") han estat molt propers a un genocidi cultural molt mal dissimulat. Sense dir-ho, moviments de grans masses de població, modificacions legislatives no gaire evidents però dramàticament importants, polítiques comunicatives que volen fer passar bou per bèstia grossa... tot això ha anat destinat a una pacient destrucció sistemàtica d'un entorn que havia aconseguit fer perviure aquella cultura mil·lenària. Ja s'havia intentat amb altres mitjans, d'altres formes, i s'havia fracassat. Ara l'intent és molt més pacient i sibil·lí.

Un cop creades les condicions ideals (inversió demogràfica, pressió de poders fàctics, falsos corpus idearis sobre necessitats de mercat, etc.) era el moment de passar a l'acció. Ja havia arribat el moment de fer el pas endavant qualitatiu que s'havia preparat tant de temps. Amb el (minço) poder polític en mans d'una certa oligarquia entre mesella i botiflera, ja s'ha definit i "reificat" el concepte de la "Catalunya real".

Real?

Això és Catalunya? D'alguna manera, estem immersos en una devallada dels elements propis, originals i definitoris de la cultura (de l'essència, sí, sí) catalana que fa pensar en un món de franquícies, on, vagis a la ciutat que vagis, trobes les mateixes botigues. Em recorda el fals missatge tants cops llançat però no per això cert, que diu que "el nacionalisme es cura viatjant". Doncs no senyor. Jo he viatjat una mica, crec, i realment cada cop me'n sento més, de nacionalista. I és que ser nacionalista no és (una altra falàcia, que han tret de desvirtuar frases originades a la IIGM) sentir-se superior a ningú, sinó tan sols estimar el que és teu. Per tant, crec, estem perdent el que és nostre.

On vull anar a parar? Doncs a una idea molt simple, però no per això menys potent i/o controvertida. Que aquesta "Catalunya real" dels socialistes no és ni "Catalunya" ni "real". La realitat és una altra. La realitat no es configura en laboratoris de política. Seguint per aquest camí, segurament sense retorn, Catalunya senzillament "no serà". De fet, d'aquí a uns anys podrem fer com a les ciutats americanes fan amb els carrers, i posar a cada "territori" un número, no sigui que els noms facin perviure la cosa. Així, potser seríem el "4" dintre de la sacrossanta unitat espanyola. Ja no tindrien importància (no existirien) llengües diverses, tradicions seculars (sempre i quant no puguin generar un turisme ad hoc), formes d'entendre la vida i el món, vestigis històrics, elements geogràfics (per exemple, fent transvassaments de rius cap allà on no en tinguin, tant li fa), comunions espirituals (sí, ho he posat) amb tota una forma de ser...

Serem la generació que els nostres avantpassats podrien assenyalar (si hi fossin) com a responsables de la desaparició d'allò pel qual tant van donar, fins i tot la vida? O ja no ens importa perquè no ens veuen? Tot això en nom de què? De la "sostenibilitat", del "multiculturalisme", del "progrés" mal entès?

No vull que ningú (si algú llegeix aquesta parrafada) em malinterpreti. Defensar una cosa no vol dir anar en contra d'una altra. Això no va en contra de cap cultura, de cap col·lectiu, de cap nació. Qui em coneix sap com en gaudeixo d'aprendre d'altres cultures, coneixent costums i tradicions d'ètnies de tot el món, de les diversíssimes religions i mitologies, participant en cerimònies, tradicions i formes de pensar... Però això no és Catalunya. Un procés d'evolució, d'absorció (saludable, regeneratiu), no és el mateix que un procés de substitució i aniquilació com el que estem vivint. No. Per molt que ens ho vulguin fer creure.

Sóc pessimista. No tinc raons per altra cosa, perquè qui hauria d'aturar-ho no ho fa. Simplement es mouen en la comoditat del col·laboracionisme més denigrant, el botiflerisme més desvagat. I anem quedant com un residu, la cova, la tribu... la crosta.



PS: gràcies a tots els professionals "crostàtics". No canvieu. Us necessitem.

PS2: perdó per la parrafada. Necessitava desfogar-me una mica. Prometo no tornar a fer-ho.

3 comentaris:

Dani ha dit...

A mi sempre m'ha agradat més la crosta. Sense ella, només hi ha molla...
No t'hi sabia, de tornada!

Jordi ha dit...

No he tornat... és que no havia marxat!

Tan sols m'havia près un temps de descans. Tornem a llogar cadires, que la realitat és molt sorprenent!!

Anònim ha dit...

Doncs no sé com s'ho fan, però cada cop tenen més adeptes aquests anticrostàtics. Mira que ho fan malament això de governar i, en canvi, no només no baixen en intenció de vot si no que continuen pujant! I els altres (PP, Ciudadanos...) apa, també cap amunt!
No ho sé, però aquí hi ha hagut algú que ha jugat fatal les seves cartes: ERC i CiU.
Jo també sóc pessimista, i molt. Només cal veure qui són els polítics que suposadament ens han de salvar d'aquest contuberni, no se'n salva ni un!
Però no només mirem els polítics... què em dieu d'alguns periodistes, sindicats, empresariat... clergat???
Penso que tots plegats (gent de carrer) ens estem acomodant en un conformisme que és la pitjor condemna a què es pot sotmetre una cultura.
No ens espera res de bo, i si no feu una volta per qualsevol institut de secundària del nostre país i ja em direu què.
Temps al temps.